(itto- V-gip ap. Iz
ArOñ
; Lar, H (+ itho-)),
itozale (-th- S ap. Lrq
, -th- T-L).
(El) que ahoga; (el) que mata (un animal).
"Ahogador, el que ahoga"
Lar.
"Sufocador, sufocante"
Ib.
"Celui qui noie, étrangle, étouffe"
H.
"Qui se noie"
Lrq.
"Étouffeur"
T-L.
"
Ittotzaillaak, ardi-ittotzaillaak (aixaixak)"
Iz
ArOñ
(en nota: "las zorras, que ahogan por el cuello a las ovejas").
Ahuntzaren ithotzailea da [pardoa]
.
Prop
1897, 167.
Ur gañea barriz [egunak ekatxerako dagozan garaietan] bizi, ibilkor, erabilkor, indartsu ta itotzallea [billatu oi daroe arrantzaleak]
.
Ag Kr 61.